T'he somiat

T’he somiat endormiscat.
Resseguint-me el cos amb la mirada,
petonejant cada racó...

M’he somiat despentinada.
Recolzant el cap sobre el teu pit,
traçant-te línies amb els dits.

M’he despertat i t’he cercat,
cridant amor! per tot arreu,
però ja no hi eres.

I he seguit buscant el son.
I, amb ell, aquell dolç record de tu.

Tornar a ser un

Tornar a ser un. Seguir sent un, diria.

Que sempre ens penso en plural,

i és junts que concebo secretes melodies,

ritmes descontrolats.

Fruit d’aquest caos que m’apodera,

i buscant la sortida d’emergència,

és quan et trobo i et faig meu.

Com llavors, com sempre.

Digue’m que no afino,

que el tempo se me’n va.

Però no em diguis, ni tan sols

t’atreveixis a insinuar-me

que no estimo cada tros d’aquest món

amb el so que junts creem,

per fer d’aquesta vida, si ens permeten,

un xic més boja i atrevida.

Oh la lá!

I si ho deixem tot i marxem a París?

Dos mundos...

“Acá no deja de llover, apenas se detiene unos treinta minutos al día. El cerro sufre pequeños desprendimientos, y tememos que se vaya a caer y algunas casas de la comunidad se vean afectadas. Algunos han ido a la casa de la máquina a refugiarse. Nosotros seguimos en la casa. Estamos a la espera de que el Gobierno nos evacue hasta El Portillo. - ¿Y la cosecha? - La cosecha se va a perder. - ¿Amir, cómo se encuentra usted? - Bien. No voy al cole, por la lluvia. Acá sigo, con su supermanta.”

En Nicaragua están sufriendo una época de lluvias muy intensa, que está arrasando con casas, caminos y cosechas.

Después de todo lo vivido allí, a veces me cuesta este mundo… En fin.

Con el corazón en un puño.

Felicitat

Nicaragua

Avui, Nicaragua

Avui, el somni esdevé una realitat. Avui marxo a Nicaragua. I no puc ser més feliç.

Fins aviat.

Xàbia

Pot ser que uns dies es facin més llargs que uns altres.
Pot semblar, fins i tot, que no hagin d’acabar-se mai.
N’hi ha d’altres, però, en què tot se simplifica.
Tan sols importa el Sol, el mar, la brisa.
I tot allò dolent, senzillament, no existeix.

Què hi farem...

Sé que t’agradaria que hagués estudiat una carrera seriosa i que tingués una feina de veritat, que deixés el voluntariat perquè és una pèrdua de temps i que em deixés de viatges, perquè el món ja no es pot arreglar.

De vegades penso que sóc tot allò que no t’agradaria que fos.

Un mes!

No deixo de pensar en Nicaragua. No deixo de pensar en que, d’aquí un mes, trepitjaré aquell increïble país del carib. Per fi.

Ja tinc la motxilla, ara només cal omplir-la. D’il·lusions, de ganes, de somriures i, sobretot, de repel·lent de mosquits!

Me’n vaig a Nicaraguaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Estels de colors...

La seguretat ha desaparegut, i la busques a sota el llit però només trobes boles de paper on guixaves paraules sense sentit, i mocadors testimonis de nits en vetlla.

I mirant al sostre et preguntes on han anat totes aquelles il·lusions i penses: potser si enganxés uns estels de colors...

Però no tens estels, i treus el cap per la finestra per sentir la brisa. Segueixes buscant la teva seguretat, però ha marxat a passejar de la mà de l’autoestima. Te’n vas al lavabo i et rentes la cara; reflectits només veus uns ulls tristos i mig adormits.

Tornes a mirar sota el llit, agafes una bola i l’obres.

I t’estires, amb aquella boleta sobre el pit, pensant que demà enganxaràs uns estels de colors. Desitjant que aquelles dues tornin de passeig. Sabent que demà el Sol t’enlluernarà més que mai.

Vacances forçades

Estirada en aquest balconet, amb un aire suau que em refresca els peus, gaudeixo escoltant cançons que només em transmeten alegria i tranquil·litat. Sabent que demà les escoltaré dins del meu cotxe, amb les finestres baixades, de camí a la platja.

De vegades van bé unes vacances encara que siguin, en certa manera, un tant forçades.

Ganes de tu

El mundo

“Un hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al alto cielo.

A la vuelta, contó. Dijo que había contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.

- El mundo es eso - reveló -. Un montón de gente, un mar de fueguitos.

Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca, se enciende.”

El libro de los abrazos. Eduardo Galeano.

:)

Petites dosis de felicitat

Obro la porta i allí estan, vint carones somrient.

Vaig a la uni per estudiar i em passo la tarda xerrant amb una colega.

No deixo de pensar en Nicaragua, ja queda menys pel gran viatge.

El miro i somriu. M’abraça. Avui tot és afecte.

I canto i salto sobre el llit aquestes cançons d’Antònia Font que tant m’agraden.

Nicaragua

Conèixer, aprendre, compartir, adaptar-se, somriure, créixer, reflexionar, col·laborar, canviar, seguir, entendre, participar, intercanviar, estimar. Nicaragua.
Només queden dos mesos pel gran viatge.

No m'aturo

Ja no m’aturo per res i res no m’atura. Persegueixo els trens i em trobo amb la gent. Llegeixo un llibre, escolto música, parlo per telèfon.

Ja no m’aturo, per no pensar en tu.

Tschüss Berlin

Dies de desconnexió, relax i molts somriures.

Ganes de seguir endavant.


:)

Adéu!

Vacances de tots, de tu. I d’aquest tros de mi que tant odio. Vacances per tornar a somriure.

Berlín!

Perdonaaa???

Buscant feina per l’estiu he trobat una oferta per fer un casal al juliol. Demanen els següents requisits:

- Tenir el títol de monitor/a de temps lliure expedit per la Secretaria de Joventut de Catalunya
- Tenir el títol de manipulació d'aliments
- Tenir experiència en el camp de l'educació en el temps lliure (es valorarà que es participi en alguna entitat d'esplai).
- Es valorarà haver cursat estudis reglats en l'àmbit de l'educació

Per què és indispensable el títol de manipulació d’aliments? És més, per què això és un títol? Què t’ensenyen? Ara m’he de treure 40 títols de merda per trobar feina de monitora?

Massa preguntes sense resposta. Bona nit.

Feliç

Aquesta cançó no és felicitat, d’acord, però tampoc és tristesa. És impotència, melangia, però també acceptació.

És acabar amb dos anys d’espera i tancar la porta a la il·lusió. Deixar d'intentar-ho. Mirar-te, dissimular. Apagar paraules al cendrer.

És no pensar-nos més. Deixar de preguntar-se per què no? i enterrar les esperances. És entendre que no m'estimes, saber que mai hi haurà un nosaltres. Aprendre a oblidar-te i seguir endavant.

També és afecte. No podria ser d’una altra manera.

I, sobretot, és desitjar-te tota la felicitat del món.

Passi el que passi, un trosset d’aquest cor t’estimarà sempre.

Que plogui!

Tanco el paraigües i miro al cel. La pluja s’emporta aquestes quatre llagrimetes.

Que plogui, que plogui molt, i que se les emporti totes.

No fa tant

"No fa tant, vaig llevar-me un dia i ja no em feies mal!"

No és fàcil oblidar-te, i és que de vegades encara trobo a faltar el teu somriure. Però he decidit enterrar-ho tot. No hi ha lloc per la inseguretat, ni per les llàgrimes. Ja fa temps que vaig deixar de sentir-me culpable; vaig preferir culpar-te a tu, i insultar-te. Tot l’afecte es va convertir en ressentiment. Però avui ja no et queda ni això.

I mentre t’oblido, preparo activitats pels meus nens i organitzo el viatge de la meva vida. Conec gent i ric per qualsevol estupidesa. Corro per no perdre el tren mentre vaig fent plans de futur. Cuino menjar preparat per no perdre temps i miro per la finestra els pisos del davant. Em poso les lentilles per estar més guapa i se m’omplen les bambes de sorra.

I en aquest llit on vam compartir més que petons, ara només hi ha lloc per mi. Canto i salto. Deixo de pensar en tu. I torno a ser feliç.

“no fa tant era veure’t i estar tot el dia amb el cor desbocat... les cançons carrinclones d’amor em semblaven escrites expressament per això... però ara ja no!” Els Pets.

Bona nit

Em pesen els peus i se m’esborra el somriure al final d’un dia tant llarg. Poc en queda de l’energia de bon matí, ara només vull estirar-me al llit.

Se m’acumulen els mails, em piquen les lentilles, obro la nevera i no sé què sopar. Em poso les ulleres, em faig una infusió i em tiro al sofà, amb el portàtil a sobre i mirant la televisió.

Dubto entre veure ballar a la Belén Esteban o arrancar-me els ulls; com que les dues coses són doloroses me’n torno a l’habitació.

Sona “stand by me”. S’acaba i torna a començar. Badallo, per fi. Necessito dormir vuit hores seguides. Potser aquesta nit...

Comptant els dies

Passo l’estona comptant els dies.

Mirant el mapa, preparant-ho tot.

Motxilla, repel·lent d’insectes.

Vacunes, bitllets d’avió.

De ganes no en falten, ni d’idees.

Poc en queda d’aquella por.

Ja no em tremolen les cames,

avui tot són il·lusions.

Il·lusions, de marxar i trobar-me.

De somriures i mirades.

De conèixer, d’aprendre.

Passo l’estona comptant els dies.

Quins dies!

Quins dies! El Genís és tant complicat... no pot estar assegut; s’aixeca, corre per la classe, no fa gens de cas. No li agrada el menjar, el llença, crida, plora i m’enclava la forquilla.

I, mentrestant, el Marcos es posa de peu a la cadira, i crida. I l’Àlvaro l’imita. I el Roger torna a vomitar. I el Marc es posa a plorar perquè no es vol menjar ni un puto pèsol. I el Pablo crida “vull aiguaaa vull aiguaaa!!!”.

La Judith i jo ens mirem. Jo puc. “Joder, que sóc psicòloga”. Al final, el Genís castigat a l’altra classe, al Marcos i a l’Àlvaro bronca, al Roger netejar-lo i passar (ho fa per cridar l’atenció!), al Marc forçar-lo una mica i al Pablo ni cas, que s’esperi un moment. Puc. Arreglat.

Només són tres hores, però m’esgoten. Tot i així, m’encanten. Cadascun d’ells és un petit repte.

M’agradaria ser mestra. M’hi veig, m’encanta, i crec que se’m donen bé els nens. M’estic plantejant fer magisteri infantil. Potser quan acabi el màster. Per què no? :)

Los nadies

“Sueñan las pulgas con comprarse un perro

y sueñan los nadies con salir de pobres,

que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte,

que llueva a cántaros la buena suerte;

pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca,

ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte,

por mucho que los nadies la llamen

y aunque les pique la mano izquierda,

o se levanten con el pie derecho,

o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados,

Corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal,

sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.”

Eduardo Galeano. El libro de los abrazos.

Queda't

I m’aferro a aquells petits perquè sempre hi són. I entre tanta gent que va i ve necessito que algú estigui avui, i també demà. Cada dia, el Genís ve a abraçar-me quan entro a classe i l’Àlex em diu que estic guapa. Sempre és així, i demà també ho serà.

És ben curiós que entre tanta gent em senti tant sola. Tothom entra i surt quan vol però sembla que sóc jo qui en té la culpa. Però jo només els veig passar, i de tant en tant els pregunto per què marxen. Molts no contesten i d’altres em culpen, però jo no sé què he fet.

No sé com dir-te que et quedis. Digue’m què he de fer per no perdre’t. Em fa por no veure’t més.

Durant el dia tot sembla més simple. Presses, tren, bata mal posada i nens. Però sempre arriba la nit.

I me’n vaig a dormir, arraconada a la banda dreta del llit, esperant que arribi l’endemà. Esperant que el Genís m’abraci i que l’Àlex em digui que estic guapa.

Un cafè

Fred, núvols i mar quieta. Música suau.

Records plens de somriures. Ganes de trucar-te.

Sorra, roques i gavines. Barquetes de pescadors.

Francesos mirant un mapa. Un gat que s'amaga.

Parlar sense forçar la veu. Descans.

Tranquil·litat. Havaneres. Un cafè.

Calella de Palafrugell

Tardes de platja

Tardes d’observar el blau i sentir l’onatge.
Tardes de sorra als peus sense pensar en res més.
Tardes de reivindicar el gust a sal i l’aigua freda.
Tardes d’escriure’m i llegir-te. I somriure, només somriure.





Tardes de platja en aquest raconet tant meu anomenat Delta de l’Ebre.


.

jo

Sóc desordenada i de vegades arribo tard a la feina.
Em costa explicar-me i argumentar les meves idees, i semblo més tonta del que sóc.
Em passo molta estona a la dutxa i em compro massa roba interior.
No m’agrada la verdura. No menjo sa. Hauria de començar a tenir cura de la meva alimentació.
Tinc marcat en un mapa tots els llocs que vull visitar. Cada dia hi ha més gomets enganxats.
Em fa ràbia el soroll del despertador. L’apago i em giro. Cinc minuts més.
Abans m’agradava el futbol i la política. Ara ja no.
M’encanta escoltar cançons d’amor i pensar que a mi algun dia em passarà el mateix.
Sóc addicta a la xocolata i se m’acumula la feina del màster.
Me n’he adonat que necessito l’aprovació dels altres.
No m’agrada pentinar-me i no em sé maquillar.
Tinc les cames plenes de blaus, de jugar amb els petits i no anar amb compte. Sóc més nena que els meus nens.
No sé cuinar. Només faig pasta, truita i carn a la planxa. Les croquetes se’m cremen.
Abraço ben fort a qui m’envolta, per què no pugui escapar-se’m mai.
Llegeixo Miquel Martí i Pol i escolto Cesk Freixas.
Canto cançons infantils i perdo la paciència fàcilment.
Sóc presumida i m’agrada semblar innocent.
No m’agrada la cervesa i sempre sóc la única que demana aigua als restaurants.
Sortiria més de festa, però m’encanta dormir.
Estimo amb ganes i qualsevol cosa em treu un somriure.
Sóc solidària i m’esforço per canviar les coses. Crec fermament que podem millorar el món i no entenc a qui no vol veure els problemes.
Tinc l’oboè ben a prop; passi el que passi, la música sempre hi és.
És una putada que m’entrin ganes d’escriure a partir de les onze de la nit... tinc son.