No fa tant

"No fa tant, vaig llevar-me un dia i ja no em feies mal!"

No és fàcil oblidar-te, i és que de vegades encara trobo a faltar el teu somriure. Però he decidit enterrar-ho tot. No hi ha lloc per la inseguretat, ni per les llàgrimes. Ja fa temps que vaig deixar de sentir-me culpable; vaig preferir culpar-te a tu, i insultar-te. Tot l’afecte es va convertir en ressentiment. Però avui ja no et queda ni això.

I mentre t’oblido, preparo activitats pels meus nens i organitzo el viatge de la meva vida. Conec gent i ric per qualsevol estupidesa. Corro per no perdre el tren mentre vaig fent plans de futur. Cuino menjar preparat per no perdre temps i miro per la finestra els pisos del davant. Em poso les lentilles per estar més guapa i se m’omplen les bambes de sorra.

I en aquest llit on vam compartir més que petons, ara només hi ha lloc per mi. Canto i salto. Deixo de pensar en tu. I torno a ser feliç.

“no fa tant era veure’t i estar tot el dia amb el cor desbocat... les cançons carrinclones d’amor em semblaven escrites expressament per això... però ara ja no!” Els Pets.

Bona nit

Em pesen els peus i se m’esborra el somriure al final d’un dia tant llarg. Poc en queda de l’energia de bon matí, ara només vull estirar-me al llit.

Se m’acumulen els mails, em piquen les lentilles, obro la nevera i no sé què sopar. Em poso les ulleres, em faig una infusió i em tiro al sofà, amb el portàtil a sobre i mirant la televisió.

Dubto entre veure ballar a la Belén Esteban o arrancar-me els ulls; com que les dues coses són doloroses me’n torno a l’habitació.

Sona “stand by me”. S’acaba i torna a començar. Badallo, per fi. Necessito dormir vuit hores seguides. Potser aquesta nit...

Comptant els dies

Passo l’estona comptant els dies.

Mirant el mapa, preparant-ho tot.

Motxilla, repel·lent d’insectes.

Vacunes, bitllets d’avió.

De ganes no en falten, ni d’idees.

Poc en queda d’aquella por.

Ja no em tremolen les cames,

avui tot són il·lusions.

Il·lusions, de marxar i trobar-me.

De somriures i mirades.

De conèixer, d’aprendre.

Passo l’estona comptant els dies.

Quins dies!

Quins dies! El Genís és tant complicat... no pot estar assegut; s’aixeca, corre per la classe, no fa gens de cas. No li agrada el menjar, el llença, crida, plora i m’enclava la forquilla.

I, mentrestant, el Marcos es posa de peu a la cadira, i crida. I l’Àlvaro l’imita. I el Roger torna a vomitar. I el Marc es posa a plorar perquè no es vol menjar ni un puto pèsol. I el Pablo crida “vull aiguaaa vull aiguaaa!!!”.

La Judith i jo ens mirem. Jo puc. “Joder, que sóc psicòloga”. Al final, el Genís castigat a l’altra classe, al Marcos i a l’Àlvaro bronca, al Roger netejar-lo i passar (ho fa per cridar l’atenció!), al Marc forçar-lo una mica i al Pablo ni cas, que s’esperi un moment. Puc. Arreglat.

Només són tres hores, però m’esgoten. Tot i així, m’encanten. Cadascun d’ells és un petit repte.

M’agradaria ser mestra. M’hi veig, m’encanta, i crec que se’m donen bé els nens. M’estic plantejant fer magisteri infantil. Potser quan acabi el màster. Per què no? :)

Los nadies

“Sueñan las pulgas con comprarse un perro

y sueñan los nadies con salir de pobres,

que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte,

que llueva a cántaros la buena suerte;

pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca,

ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte,

por mucho que los nadies la llamen

y aunque les pique la mano izquierda,

o se levanten con el pie derecho,

o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados,

Corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal,

sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.”

Eduardo Galeano. El libro de los abrazos.

Queda't

I m’aferro a aquells petits perquè sempre hi són. I entre tanta gent que va i ve necessito que algú estigui avui, i també demà. Cada dia, el Genís ve a abraçar-me quan entro a classe i l’Àlex em diu que estic guapa. Sempre és així, i demà també ho serà.

És ben curiós que entre tanta gent em senti tant sola. Tothom entra i surt quan vol però sembla que sóc jo qui en té la culpa. Però jo només els veig passar, i de tant en tant els pregunto per què marxen. Molts no contesten i d’altres em culpen, però jo no sé què he fet.

No sé com dir-te que et quedis. Digue’m què he de fer per no perdre’t. Em fa por no veure’t més.

Durant el dia tot sembla més simple. Presses, tren, bata mal posada i nens. Però sempre arriba la nit.

I me’n vaig a dormir, arraconada a la banda dreta del llit, esperant que arribi l’endemà. Esperant que el Genís m’abraci i que l’Àlex em digui que estic guapa.

Un cafè

Fred, núvols i mar quieta. Música suau.

Records plens de somriures. Ganes de trucar-te.

Sorra, roques i gavines. Barquetes de pescadors.

Francesos mirant un mapa. Un gat que s'amaga.

Parlar sense forçar la veu. Descans.

Tranquil·litat. Havaneres. Un cafè.

Calella de Palafrugell