Quins dies!

Quins dies! El Genís és tant complicat... no pot estar assegut; s’aixeca, corre per la classe, no fa gens de cas. No li agrada el menjar, el llença, crida, plora i m’enclava la forquilla.

I, mentrestant, el Marcos es posa de peu a la cadira, i crida. I l’Àlvaro l’imita. I el Roger torna a vomitar. I el Marc es posa a plorar perquè no es vol menjar ni un puto pèsol. I el Pablo crida “vull aiguaaa vull aiguaaa!!!”.

La Judith i jo ens mirem. Jo puc. “Joder, que sóc psicòloga”. Al final, el Genís castigat a l’altra classe, al Marcos i a l’Àlvaro bronca, al Roger netejar-lo i passar (ho fa per cridar l’atenció!), al Marc forçar-lo una mica i al Pablo ni cas, que s’esperi un moment. Puc. Arreglat.

Només són tres hores, però m’esgoten. Tot i així, m’encanten. Cadascun d’ells és un petit repte.

M’agradaria ser mestra. M’hi veig, m’encanta, i crec que se’m donen bé els nens. M’estic plantejant fer magisteri infantil. Potser quan acabi el màster. Per què no? :)