Xàbia

Pot ser que uns dies es facin més llargs que uns altres.
Pot semblar, fins i tot, que no hagin d’acabar-se mai.
N’hi ha d’altres, però, en què tot se simplifica.
Tan sols importa el Sol, el mar, la brisa.
I tot allò dolent, senzillament, no existeix.

Què hi farem...

Sé que t’agradaria que hagués estudiat una carrera seriosa i que tingués una feina de veritat, que deixés el voluntariat perquè és una pèrdua de temps i que em deixés de viatges, perquè el món ja no es pot arreglar.

De vegades penso que sóc tot allò que no t’agradaria que fos.

Un mes!

No deixo de pensar en Nicaragua. No deixo de pensar en que, d’aquí un mes, trepitjaré aquell increïble país del carib. Per fi.

Ja tinc la motxilla, ara només cal omplir-la. D’il·lusions, de ganes, de somriures i, sobretot, de repel·lent de mosquits!

Me’n vaig a Nicaraguaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!