Tornar a ser un

Tornar a ser un. Seguir sent un, diria.

Que sempre ens penso en plural,

i és junts que concebo secretes melodies,

ritmes descontrolats.

Fruit d’aquest caos que m’apodera,

i buscant la sortida d’emergència,

és quan et trobo i et faig meu.

Com llavors, com sempre.

Digue’m que no afino,

que el tempo se me’n va.

Però no em diguis, ni tan sols

t’atreveixis a insinuar-me

que no estimo cada tros d’aquest món

amb el so que junts creem,

per fer d’aquesta vida, si ens permeten,

un xic més boja i atrevida.

Allò més dolç

Formes part de mi des de fa tants anys, que ja em costa imaginar-me la vida sense tu.
M’agrada que tothom sàpiga que et tinc, i m’omple d’orgull dir que ets allò més dolç de mi.
No me n’amago, d’estimar-te. Tot i que sé que no ho faig gaire bé, m’enfado massa quan les coses no em surten, i fins i tot vaig pensar en abandonar-te.
No podria fer-ho. Si et deixés, deixaria enrere tants moments viscuts, tantes alegries, tants nervis... No puc renunciar al que sóc.
Ara és quan més et necessito. Em conforta saber que, passi el que passi, et tindré a tu.
Tanco els ulls i tot s’esvaeix. Només estem tu i jo. Res més importa.
Prometo no deixar-te.
T’estimo.











I mentre li escric a la música, escolto el so de l’oboè.
Res hi ha més dolç en tot el món que el so d’aquest instrument. I res més màgic que fer música.