Estels de colors...

La seguretat ha desaparegut, i la busques a sota el llit però només trobes boles de paper on guixaves paraules sense sentit, i mocadors testimonis de nits en vetlla.

I mirant al sostre et preguntes on han anat totes aquelles il·lusions i penses: potser si enganxés uns estels de colors...

Però no tens estels, i treus el cap per la finestra per sentir la brisa. Segueixes buscant la teva seguretat, però ha marxat a passejar de la mà de l’autoestima. Te’n vas al lavabo i et rentes la cara; reflectits només veus uns ulls tristos i mig adormits.

Tornes a mirar sota el llit, agafes una bola i l’obres.

I t’estires, amb aquella boleta sobre el pit, pensant que demà enganxaràs uns estels de colors. Desitjant que aquelles dues tornin de passeig. Sabent que demà el Sol t’enlluernarà més que mai.

Queda't

I m’aferro a aquells petits perquè sempre hi són. I entre tanta gent que va i ve necessito que algú estigui avui, i també demà. Cada dia, el Genís ve a abraçar-me quan entro a classe i l’Àlex em diu que estic guapa. Sempre és així, i demà també ho serà.

És ben curiós que entre tanta gent em senti tant sola. Tothom entra i surt quan vol però sembla que sóc jo qui en té la culpa. Però jo només els veig passar, i de tant en tant els pregunto per què marxen. Molts no contesten i d’altres em culpen, però jo no sé què he fet.

No sé com dir-te que et quedis. Digue’m què he de fer per no perdre’t. Em fa por no veure’t més.

Durant el dia tot sembla més simple. Presses, tren, bata mal posada i nens. Però sempre arriba la nit.

I me’n vaig a dormir, arraconada a la banda dreta del llit, esperant que arribi l’endemà. Esperant que el Genís m’abraci i que l’Àlex em digui que estic guapa.